Les bèsties (reposen fora de casa)

Les bèsties reposen fora de casa, una obra d’Arnau Abella que combina la ficció i la realitat més crua sobre enfrontar-se al món real.

Passeu, passeu.

Li somric i miro per última vegada el mòbil. Per apagar-ho. Ja no el necessitaré. No aquí dins. No... no al teatre. No a aquesta obra de la qual ja m’han explicat alguns secrets. Somric a la gent amb qui he vingut a veure-la. A veure tots els secrets. Estem ex-pectants, ex-citats, ex-cèntrics. Exhalo. No m’havia adonat que estava retenint tant aire als pulmons. Travesso el passadís gairebé sense ni ser conscient. És l’emoció, que segresta la meva jo més lògica. Entrem a una sala. Petitíssima. Minúscula. Plena de gent. Fa olor de... inspiro, encens. M’aclapara. Ho sento com un cop al cap; olora molt. Quina potència. Ens col·loquem entre la gent i observem l’escena. Està llesta per començar, però queda gent per entrar. Ens mirem. Estem tots xocant espatlles, intentant no moure’ns molt per no molestar al del costat. Fa calor. Quants som aquí? Quan comença? Què és això? Vull contestar perquè algunes coses les sé. Però callo i penso en com aquest silenci em pot ajudar a adonar-me de tot allò que no m’adono quan només em dedico a parlar. Miro als actors protagonistes. Tres. Els conec. Ja els he vist actuar. Vaig poder ser a un assaig. Jo en se coses. Coses. Algunes coses. S’apaga el llum.

Un home disfressat amb una llanterna s’instal·la a uns centímetres de mi, entre el mig de la gent, com si ja no fóssim suficients. Inicia l’obra. És el narrador. Això diu. Diu que es diu Jo sóc. I que hem de tancar els ulls i obrir el nostre cor per veure l’obra. No li faig cas. No de manera literal, però sí que ho faig de manera metafòrica. Aquelles paraules se’m queden gravades. Tanco els ulls. Obro el cor. I després d’escenes on em perdo en les formes, en les paraules i la filosofia que potser no tothom veu les coses com les veu un mateix, els torno a obrir. I la Violeta, una nena de dotze anys que dona lliçons de dona sàvia i experimentada, em treu de la sala a la vegada que m’empenta cap endins d’una bufetada; perquè no es prefereix pensar coses. O es pensen o no, però no ho tries tu. I té raó. Tant de bo. Jo vull triar. Però no. No trio. No triem. Només pensem. Els humans pensem massa.

Em treu dels pensaments que em genera escoltar als protagonistes el so de la música que acompanya l’escena. Miro a l’esquerra. Miro. Però no hi ha res. Gent. Una paret. Però sonen platets. I ve d’allà. Somric. L’escena canvia de color. No canvia de veritat, canvia per mi. Per tots. La música canvia de color les formes, els espais, els sentiments. I tot passa ràpidament. Una escena tendra. Però la sento força sinistre. Pell de gallina. Una endevinalla sense resposta. Una nena preocupada. Una mare. Crits. S’apaga el llum.

Que ferm que és tot a dins de casa.

Que fort, que estàtic, que segur, que inevitable i que habitable.

Que per sempre que és tot dins de casa.

No t’ho ensenyen, no, que potser has de sortir.

No t’ho ensenyen, el que hi ha... a fora.

No. No t’ho ensenyen. Ara entenc, Jo sóc. Ara entenc perquè havia d’obrir el cor. Sóc jove i qui no és jove, ho ha estat. És una veritat absoluta. Absoluta i absurda. Però tots allà ho entenem. Tots, potser, menys la nena de deu anys amb la que creuo la mirada. Ella no entén realment el que vol dir sortir a fora. Fora. Al bosc. Tard o d’hora (tots) hem d’entrar al bosc.

Hi ha un canvi d’es-cena, d’esc-enari, d’esc-enificació. Tot canvia. Tot? Tot no. Però jo canvio. Jo sé que em fa por el bosc. Jo canvio perquè espero trobar allà, al bosc, tot allò que em fa por. Com som els humans amb la por... la por té molts noms (o cap) fora de la ficció. Ficció. Ficció i realitat. Molta realitat amagada dins la ficció. Això és aquesta obra.

Camino. I sota els meus peus les fulles seques es trenquen i ploren. Quan aixeco la mirada les llums em ceguen. Llunes. Semblen llunes. Il·luminen totes les escenes com si ho fossin, com si fos la nit, on la lluna sempre il·lumina. La foscor i el bosc. Coses que fan por. El bosc. On la silueta de les pors més humanes es dibuixen enfront dels meus ulls. També sona aigua. I música. Com ens acompanya la música a la vida...

Sec a una de les cadires aleatòries dividides per l’estança. I espero. Tot està preparat. Però no sempre estem preparats. No ho estem. Això és la vida real. Però també és l’obra. L’obra que m’obre els ulls i m’obre el cor. Una obra que parla de la vida real. De com sentim la por. De què és la por. Quin color té. Com olora. Com sona. La por de sortir al bosc. Qui té por del bosc? El bosc. Quin és el meu bosc? Com és el meu bosc? Un bosc al qual trobem bèsties. Bèsties? Quin goig ser només bèstia. Les bèsties no pensen, senten. I els humans pensem molt.

Les bèsties (reposen fora de casa) és una obra que canta a la por, a ficar-li nom, cara i acords. Parla d’avarícia. De política i filosofia. De lí-mits, lí-pids, lí-quids... límits. De confort, seguretat, llar; de mares. Parla de mares. Imprescindibles. De què les mares són aquella figura contrària a la por. I al bosc. I a les bèsties. Parla d’enyorança. De valentia. Que les decisions espanten els dubtes. Però... i els dubtes que crea el decidir? I sona. Sona a veu dolça. Una veu que penso que tant de bo em cantés una cançó cada nit per a quedar-me adormida. Sona a bateria, i saxo, trompeta, flauta, clarinet... sona. Sona a molts instruments. A cant contra (i a favor) de la por. De la vida. De com no s’atura, tot i tenir por. De com aquesta ens xiuxiueja, ens empenta, ens espanta, ens bloqueja i accelera.

Les bèsties (reposen fora de casa), escrita i dirigida per Arnau Abella, em té present. Ens té present. Ens fica dins. Giro el cap, ràpid. Molt ràpid. Una bèstia ha passat pel meu cantó. M’ha tocat. És suau. El vent que ha mogut encara m’acaricia. La fulla que ha mogut el mateix vent, encara sona. Somric i penso que, potser, una altra persona s’hagués espantat. Quina cosa més subjectiva la por. Quina cosa més boja. Giro cap a l’esquerra. Somric al meu amic, una de les persones amb qui he vingut al teatre. Quin aspecte té el seu bosc? De què té por? Té por? Té nom? Assenyalo cap enrere, amb el cap. Està l’Arnau, gravant l’escena.

Estarà a Youtube, m’expliquen. Què t’ha semblat? Ha sonat bé? Has estat bé? Sonen moltes veus. La gent riu, mou cadires, trepitja fulles. S’ha acabat, diuen. S’ha-acabat. I algú, segurament, és més bèstia. I algú més humà. Però segur que alguna persona és més valenta que quan avui ha entrat el teatre.

Però jo, continuo tenint por i el cor obert i ara, ja no sé com tancar-ho.